Congelar els òvuls no és conciliar

La Real Federació Espanyola de Futbol ha presentat un acord amb una clínica de reproducció assistida Tambre, vigent fins a 2029, per a facilitar a jugadores internacionals, futbolistes de futbol sala i àrbitres l'accés a tractaments de fertilitat, inclosa la congelació d'òvuls. La Federació cobreix el tractament complet amb caràcter retroactiu des d'abril de 2025, i preveu la preservació dels ovòcits durant cinc anys. La iniciativa s'ha presentat com una mesura per a afavorir la maternitat i la conciliació.

A primera vista sembla difícil objectar res. Que una dona pugui congelar els seus òvuls si ho desitja és una possibilitat valuosa, i per a algunes esportistes pot ser una opció adequada, lliurement triada i tranquil·litzadora. Però després d'aquesta aparença subjau un problema important: una possibilitat tecnològica pretén ocupar el lloc d'una veritable política de conciliació.

Conciliar significa fer possible que una dona sigui mare sense que la maternitat destrueixi o penalitzi la seva carrera: protecció contractual durant l'embaràs, seguretat econòmica, adaptació de l'entrenament, recuperació postpart individualitzada, suport per a viatjar amb els fills, cura infantil i condicions reals per a tornar a la competició. Congelar òvuls resol una altra cosa: permet ajornar la maternitat.

I aquí apareix una pregunta important. Si els anys de màxim rendiment esportiu coincideixen amb bona part dels anys de fertilitat més alta, la resposta ha de ser modificar les condicions de l'esport perquè maternitat i carrera convisquin, o demanar indirectament a les dones que adaptin la seva biologia a les exigències de la seva professió?

I aquí apareix una pregunta important. Si els anys de màxim rendiment esportiu coincideixen amb bona part dels anys de fertilitat més alta, la resposta ha de ser modificar les condicions de l'esport perquè maternitat i carrera convisquin, o demanar indirectament a les dones que adaptin la seva biologia a les exigències de la seva professió? La tecnologia pot ampliar la llibertat individual, però també convertir-se en una forma molt eficaç d'evitar transformacions estructurals més difícils.

Durant dècades, moltes professions es van dissenyar al voltant d'una biografia masculina en la qual l'embaràs, el part, el puerperi i la lactància no existien. Oferir ara la congelació d'òvuls pot semblar una solució capdavantera, però corre el risc de transmetre un missatge que i s'ha sofert massa: per a competir en igualtat, la dona ha de procurar que la seva maternitat no interfereixi. El conflicte deixa llavors de pertànyer a la institució i torna a col·locar-se sobre el cos femení.

Autonomia: quan l'opció es torna norma

Aquí es juga la qüestió bioètica més delicada, i és d'ordre estrictament relacionat amb l'autonomia. Aquesta no consisteix únicament a disposar de moltes opcions, sinó a poder triar entre elles sense que una alternativa es converteixi en la conducta esperada.

Mentre la preservació de la fertilitat sigui voluntària, informada i confidencial, forma part de l'autonomia reproductiva. Però quan una organització vinculada a la carrera professional l'ofereix de manera institucional, pot aparèixer una nova expectativa. Si existeix una eina per a retardar la maternitat, la dona que decideix no utilitzar-la podria ser percebuda com algú que ha assumit voluntàriament el risc que un embaràs interfereixi en la seva carrera.

És fàcil imaginar com canviaria la conversa. Per què vol ser mare ara si podia haver congelat els seus òvuls? Per què no va esperar uns anys? Per què no va planificar millor? Una opció creada per a augmentar la llibertat es transforma així en una nova forma de pressió. Quan una possibilitat tecnològica es normalitza dins d'una institució, deixa de percebre's com a elecció i es converteix en obligació implícita. L'autonomia formal (és a dir, tenir l'opció) pot buidar l'autonomia real: poder no exercir-la sense cost.

No maleficència: intimitat i informació

Hi ha un problema d'intimitat que concerneix directament al principi de no maleficència. La decisió de tenir fills, quan o si es desitgen, pertany a una esfera profundament privada. Quan una organització vinculada a la carrera facilita un programa de preservació reproductiva, resulta imprescindible garantir una separació absoluta entre la informació sanitària i qualsevol estructura esportiva.

Ningú hauria de poder saber qui ha sol·licitat informació, qui ha iniciat una estimulació ovàrica, qui ha congelat ovòcits o qui ha decidit no fer-ho. Fins i tot conèixer que una jugadora ha preguntat per aquesta possibilitat revela les seves preocupacions, els seus plans i el seu horitzó reproductiu. En un entorn competitiu, aquesta informació pot adquirir un significat professional que mai hauria de tenir.

Existeix a més una qüestió d'informació veraç, igualment lligada a la no maleficència. Congelar òvuls no garanteix una maternitat futura. L'èxit de la vitrificació depèn de múltiples factors: les taxes de naixement per cicle d'ovòcits vitrificats són notablement més altes quan la congelació es realitza abans dels trenta-cinc anys i cauen de manera significativa a partir d'aquesta edat, i amb freqüència es requereixen diversos cicles per a acumular ovòcits suficients i una posterior fecundació in vitro. El nombre d'òvuls conservats no és garantia d'un fill. Aquesta incertesa ha d'explicar-se amb claredat; en cas contrari, una mesura presentada com a garantia de futur pot generar una falsa sensació de seguretat.

Justícia: el missatge i els referents

Retardar la maternitat suposa també renunciar durant uns anys a la possibilitat de viure-la espontàniament, dins d'una relació i d'una etapa biogràfica concretes. La medicina reproductiva pot conservar ovòcits; no pot conservar aquest moment de la vida. Tenir un fill no és només aconseguir un embaràs en algun moment futur: és també quan ocorre, amb qui i dins de quin projecte vital.

Queda, finalment, una qüestió de justícia dirigida a les nenes que contemplen a aquestes futbolistes com a referents. El futbol femení ha permès que milers d'elles imaginin com a pròpia una professió que semblava reservada als homes. Per això el missatge importa. Seria estrany que la nova conquesta consistís a dir-los: pots arribar tan lluny com vulguis, sempre que aprenguis a retardar determinades dimensions de la teva vida.

Potser el veritable progrés seria un altre. Que una esportista pogués decidir ser mare als vint-i-vuit, als trenta o als trenta-cinc sense que cap elecció necessités justificació. Que pogués congelar els seus òvuls o no, i que totes dues decisions fossin igualment respectades.

La qüestió de fons no és estar a favor o en contra de la congelació d'òvuls, sinó què entenem per llibertat reproductiva. Una societat veritablement favorable a la maternitat hauria de fer més que ampliar el catàleg tècnic: hauria de permetre que una dona no hagi de modificar el seu calendari reproductiu per a desenvolupar plenament la seva professió. Per això la pregunta més important no és quantes futbolistes congelaran els seus òvuls, sinó què hauria de canviar en el futbol professional perquè cap sentís que, per a desenvolupar la seva carrera, necessita ajornar la seva maternitat.